Escalada holística
L’holisme es defineix com l’estudi o l’abordatge d’un concepte o matèria més gran a la suma de les parts.
L’escalada en roca la podem analitzar des d’una perspectiva holística si tenim en compte el contacte amb la naturalesa, sentiment de connexió, vulnerabilitat, exposició al risc, gestió de la seguretat, control de les emocions, entrenament físic, disciplina, resolució de problemes, visió no lineal…
no abordem l’entrenament físic, o la por de caure per separat, sinó que una enllaça amb l’altra. Intentem abastar el màxim de les dimensions de la persona, essent aquestes: cognitiva, emocional, física, social, espiritual, comunicativa, ètica i estètica.
És destacable com el coneixement que pots adquirir a través de l’escalada. D’un mateix, del company o la companya, de l’instructor. Els grups d’escalada solen ser molt reduïts i generen ràpidament un ambient distès i una àrea de confort. Això atorga una identitat al participant en molt poc temps, en un ambient familiar d’unes 4 o 5 persones. No deixa de ser una activitat individual, amb suport de grup.
La persona que practica l’escalada, forma part d’un col·lectiu, que és d’escaladors, que van a la muntanya de tant en tant, practiquen al rocòdrom del barri, i parlen de com superar pors, passos difícils, mantenir-se en forma, menjar sa, respirar aire fresc. Enfortir-se minimitzant debilitats.
Cada persona és diferent, amb eines pròpies que ens fan ser mestres del nostre propi mètode.
L’exercici d’escalar com a tal és innat, la grimpada és tan pròpia a l’ésser humà com caminar, per això és fàcil dir que tots ho podem fer. La quantitat de moviments que es donen a l’escalada, així com l’amplitud dels mateixos i la coordinació entre ells, situa aquesta al mateix nivell que la natació, per donar-ne un exemple. Però, qui sap nedar bé? Jo no, jo nedo el just per gaudir de l’aigua, però no em considero nedador, de fet no sé com es neda a crol, sols la braça…
La natació és molt similar a l’escalada quant a l’amplitud de moviments, afegim a l’escalada la motricitat fina dels dits o la punta dels peus, així com la propiocepció espacial, molt important en casos de rehabilitació física o diversitat. Amb la nació la relació amb l’espai també es treballa, d’una manera molt diferent.
En el moment en què un està escalant, l’individu es concentra en l’execució del moviment amb una finalitat resoldre un problema d’escalada. La comprensió espacial del propi cos, la d’un mateix a la vertical prediu els moviments a executar, la percepció de l’equilibri i la discriminació intramuscular són alguns exemples dels processos que intervenen durant l’escalada. Això genera una evasió d’estrès i alhora una situació de tensió, ja que estem fent un exercici físic més o menys intens, que alhora necessita un ritme relaxat, per fer-ho satisfactòriament.
Una via d’escalada ràpidament es contempla com una analogia amb qualsevol situació quotidiana en què hem d’afrontar obstacles, siguin pors pròpies o factors externs. En escalar, la por de caure, la por de fer un pas més, la por de confiar en algú, és comú que reflecteixin dificultats que ens són anàlogues a la nostra vida quotidiana. Després de fer una via d’escalada, es genera un moment en què la persona se sent connectada a un jo més obert.
Havent fet exercici físic, rebut estímuls sensorials i cognitius.
